Us miro i penso que teniu sort...em sembla que tots sabeu cap a on aneu. Amb aquest posat decidit us dirigiu a la feina, o a la universitat, o allà on sigui, però ho feu sense que el dubte irrompi al vostre rostre impertèrrit, llunyans a qualsevol desafiament que us pugui oferir la vida. No sé si és així però ho sembla, i sovint voldria sumar-me a les vostres files aparentment exitoses, en aparença segures i felices.
Sé que estic sent injusta, sé que sota la corbata, l'americana i la camisa s'amaguen contradiccions, frustracions i derrotes. Sé que dins de la carpeta verd gespa que exhibiu hi caben somnis, però també cartes de desamor. Potser consisteix en mostrar somriures complaents per amagar-nos-hi al darrera...
Jo també ho faig, no patiu, però de tant en tant em sembla que vaig molt més perduda que els altres i, exhausta, les forces per continuar fingint s'extingeixen. Em caldrà retornar a les files de la ficció que tots mantenim, esperant amb ànsia el moment de treure'ns la careta amb un bon amic, aquell que també pot i vol desemmascarar-se davant nostre.
Així i tot, crec que sota la gruixuda capa de maquillatge encara conservem la capacitat més meravellosa que posseïm: poder imaginar que un bon dia el somriure que mostrarem serà sincer...
