L'Antonio em va convidar a pujar al cotxe, una tartana que, no sé com, encara funcionava. La foscor anava tancant el dia i avançàvem lentament per un camí rural ple de sotracs, entre boscos que s'alternaven amb clarianes de prats verds. De ben segur que es tractava d'un paisatge imponent, però la nit entrant m'impedia apreciar-lo en tota la seva magnitud.
Em volia ensenyar un xai que acabava de néixer i que ja es mantenia dempeus, acompanyat per la mare que li feia d'ombra. Passada l'emoció que aquest episodi causa a algú que prové del món de l'asfalt, vam prosseguir el viatge per camins que jo encara no coneixia, que no havia descobert després d'anys i anys passant les vacances en aquest indret. Recordo l'olor de gasoil que tot ho impregnava desvirtuant l'ambient i les vistes del poble a la llunyania, des d'un punt on mai havia estat. Unes llums a l'horitzó situaven els estrets carrers zigzaguejants i les cases amuntegades al voltant de l'església.
Em vaig preguntar quant de temps suportaria aquella tranquil·litat que feia que el temps transcorregués a un altre ritme pensant que, segurament, el tedi no em permetria viure permanentment en un lloc com aquest. De tant en tant, però, val la pena pensar que hi ha gent que ho fa.
I em va omplir la sensació que les coses són més senzilles del que sovint semblen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario