Sovint ens deixem un munt de coses per dir, o per fer... aquell moment just en què pronunciaries un t'estimo, un et trobo a faltar, un t'odio... la covardia s'imposa i et torna muda i, aleshores, decideixes guardar-ho per una millor ocasió -sempre hi haurà un moment més propici, penses- on les paraules no costin tant. Reclosa en aquesta opció, la imaginació és l'aliada perfecta, la millor amiga, et permet crear miratges del que hagués passat. Només miratges.
Viure en la possibilitat, com en un somni continu, tampoc està tan malament. Et salves de respostes inesperades, contrarietats no buscades, t'instal·les en la seguretat del risc zero. Però també et manté allunyada del sentiment i de les seves conseqüències, de l'amor provable o de l'amistat intensa.
Una sola paraula, un sol gest d'evidència, m'estalviaria viure permanentment d'experiències oníriques. Desitjo despertar, conscient que ja he passat per massa moments on la paraula en veu alta hagués deixat pas a la crua (o meravellosa...) realitat.
Comencem? cert que de vegades és millor arriscar-se...però s'ha de saber també quan s'està preparada, si és que alguna vegada s'hi està!
ResponderEliminar