Història d'amor (II) (amor revelat)

M'agradava sentir-la mentre recordava la seva mare, que havia mort quan ella era adolescent. Durant les nits, parlava amb la lluna plena com si fos ella, i sovint s'hi enfadava. Mirant al cel, sentia ràbia, la culpava per haver-la abandonat quan potser més la necessitava. Jo tractava d'escoltar-la sense deixar caure ni una sola llàgrima, fent veure que entenia el seu patiment, buscant respostes a qüestions irresolubles que permetessin entendre allò que no té cap sentit i, així, alleugerir-li el patiment. Sovint millor callar...

Ens passàvem llargues tardes juntes, obrint-nos poc a poc l'una a l'altra, mostrant-nos sense cap impediment amb la sorpresa del descobriment de la multitud de semblances que compartíem... com dues gotes d'aigua. Jo, després, sempre tornava a casa amb un somriure a la boca... era feliç.

El dia que em va assenyalar des de l'altra banda de la Meridiana, aquell fatídic dia en què tot canvià, jo ja em temia el pitjor.

Portava temps explicant-me que s'havia enamorat perdudament d'una persona, però no em volia dir de qui. Jo sempre em preguntava el perquè d'aquesta negativa, no entenia la desconfiança, fins que em va assegurar que la propera vegada, l'última vegada, m'ho diria. I aquell dia, un dia abans que ella marxés a treballar lluny d'aquí, tot va ser molt estrany... els nervis feien que ella no fos la mateixa persona, i potser jo tampoc, la tensió va acompanyar-nos tota la tarda trencant la monotonia de les trobades còmodes. Al final, quan ja ens dèiem fins aviat i ens foníem en una llarga abraçada, em va dir que em comunicaria la resposta des de l'altra banda del carrer. Vaig restar immòbil mentre la distància marcada pel pas de vianants ens separava cada cop més. Entre els cotxes, que ja feien cas a la llum verda, vaig veure la seva mà alçant-se i el seu dit que m'assenyalava.

Retorn als orígens

Existeix un fenomen que es produeix un cop l'any i que gran part de la població desconeix. Normalment succeeix a finals de juliol i principis d'agost, quan la calor de la ciutat ja s'ha fet insuportable i, només durant un mes, la gent abandona la seva ocupació habitual. Es tracta d'un moment en trànsit entre les ciutats i les zones rurals, en un espai en moviment, un tren que enllaça la vida rutinària dels barris amb la calor seca dels estius als pobles del sud peninsular. Un llarg viatge de retorn als orígens al ritme que marca la locomotora. Poc a poc, entre dormida i dormida, el paisatge canvia... primer, els polígons d'habitatges de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb els cotxes circulant per les autopistes d'entrada i sortida de la ciutat fent competència al ferrocarril; de cop, el mar tranquil d'estiu amb la sorra plena de banyistes i, més tard, les monstruositats de la costa valenciana. Ara abandonem les platges i ens dirigim a les planures de la Manxa després de quilòmetres de tarongers... interminables camps de blat amb taques de roselles i d'altres de groc gira-sol... Dins del tren ple i després de les primeres baralles per aconseguir un espai on desar les maletes, se succeeixen les converses, normalment amb un to de veu tendent a la cridòria que impedeix descansar a aquells que havien aconseguit aclucar els ulls: passats mitificats d'infàncies als pobles, el record de les persones que hi deixaren i que, anualment, tornen a trobar, les raons per les quals abandonaren el lloc on van néixer, el primer viatge en un tren amb seients de fusta i replet de persones i animals, matalassos enrotllats, la memòria de l'any en què trepitjaren els carrers de la ciutat per primera vegada, la bellesa dels respectius poblets, sempre superior a la reivindicada per l'acompanyant del poble del costat... El ritual es repeteix cada any.

Per fi, baixem del comboi, que continuarà el seu camí entre terres i terres d'oliveres contorsionistes. Ara només ens queden dos autobusos per arribar al nostre destí i poder sentir, de nou, l'olor del romaní, la farigola, la lavanda, la ginesta... l'aire abrasat i l'ombra amable, els dies llargs i calorosos i les nits fresques.

Perdudes de la resta del món, el millor és poder tornar a observar, enmig de la foscor absoluta, aquell cel altament generós en estels fugaços.

Respiro profundament i demano un desig.

Palabras para todas

Necesito un Palabras para Julia. Hay momentos y momentos, y éste es de esos en los que necesitas que alguien te abrace y, más con el gesto que con la palabra, sentir que aún existe alguien dispuesto a gastar su preciado y limitado tiempo en otra persona. Mira que perdemos el tiempo... A menudo me he imaginado la emoción de Julia al recibir esos versos de su padre, tristes pero a la vez cargados de esperanza, que no ocultan la evidencia de que la vida no es un camino de rosas pero que, entre las espinas, al final siempre hay por dónde tirar... En seguida pienso que mi padre nunca podría escribirme un Palabras para Julia.

El otro día me acompañó hasta casa porque se dio cuenta de que no andaba muy alta de moral y, llegados a la portería, me dijo: "Ahora ponte música, bien fuerte, de esa animada que te gusta, y canta" y, usando uno de sus recurrentes refranes, remató la frase con "quien canta sus males espanta". Y lo hice. Mientras lo hacía recordé otro de estos momentos. Aquella vez su consejo fue: "Nunca te pares, no te encalles, tu sigue, sigue..." y pensé... esto está a la altura de Palabras para Julia, porque hay muchas maneras de decir esas palabras y porque yo no soy Julia, ni mi padre es José Agustín, ni falta que hace...

Encarna

Té 72 anys i en fa cinc que va aprendre a llegir i escriure en una escola d'adults de Ciudad Badía, juntament amb altres dones amb un passat similar al seu. És igual d'on van venir -Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella...-, el cas és que totes havien estat condemnades a patir misèries i, sobretot, 'ignorància'. Ara, gairebé en la vellesa, intenten recuperar la seva infància robada, el propi temps perdut sempre en benefici dels altres.

L'Encarna va abandonar el seu poble quan encara era una nena, just acabada una guerra en què els seus havien perdut molt...tot. Ara m'explica que la seva mare, l'Amàlia, una altra dona condemnada, va prendre la decisió de venir a Barcelona i que, un cop a la gran ciutat, el seu marit li va ensenyar les rutes bàsiques de subsistència: de la barraca a la feina i de la feina a la barraca. Sovint es perdia, confosa entre la multitud i els sorolls que l'aturdien, intentant desxifrar rètols i cartells amb signes que no comprenia.

L'Encarna no té fills i no s'ha casat mai però, gràcies a ella, els seus germans ho han pogut fer. Sempre pendent dels altres, sempre treballant pels altres...sempre...sempre, tot, pels altres.

L'Encarna té 72 anys i, l'any passat, va guanyar un premi de poesia recordant el seu poble i ara està escrivint, en un quadern escolar i amb lletra lligada, les seves memòries.

Història d'amor (I) (amor fugaç)

Com cada dijous a la nit, tornava a casa en l'últim metro després de gaudir d'unes canyes en bona companyia (algun dia us parlaré dels meus dijous a la nit...). Anava concentrada en la lectura d'un llibre que acabava de comprar, convençuda cada cop més que havia estat un error adquirir-lo. En aixecar el cap per veure si ja em tocava baixar, em vaig topar amb la seva mirada blau fosc que, darrera d'unes ulleres, se centrava en mi i fins i tot m'intimidava. Però jo tampoc podia desviar els meus ulls d'aquell home que deuria tenir més d'una trentena d'anys i que vestia un abric llarg de color gris, gairebé negre. Deu ser, com a mínim, nòrdic, vaig pensar observant els seus cabells curts d'un ros apagat i la seva pell blanca, i es troba a Barcelona com a membre organitzador d'un congrés científic o tecnològic, tal i com demostrava la seva acreditació pendulant al ritme de les corves que prenia el vagó. De sobte, el moment màgic s'esvaïa per la senyal acústica que indicava que les portes ja es tancaven a la meva estació, així que vaig haver de córrer per sortir intacta del tren i no formar part d'aquella típica imatge vergonyosa -que tothom ha protagonitzat alguna vegada- en què les dues portes atrapen la presa que intenta, sense èxit, pujar o baixar del comboi. Vaig prosseguir el meu camí de tornada a casa, preguntant-me si existia l'amor a primera vista (sempre he cregut que era impossible) i pensant que, encara que la resposta fos afirmativa, ja era massa tard...

Dissabte m'havia compromès amb uns amics per anar a veure un documental d'un equip de rugby finlandès, sobre el qual jo no tenia cap mena d'interès però que em causava una certa curiositat. Quan érem a la cua per accedir a la sala, em vaig girar per observar tota la gent que s'havia anat afegint a l'espera i, d'entre tothom, vaig tornar a quedar-me enganxada a aquells mateixos ulls blau fosc del metro. Aquestes coincidències han de tenir algun tipus de significat i, recordant un dels maleïts llibres del Paulo Coelho, em vaig dir: això és una senyal. Un cop finalitzada la projecció i després d'un apassionant debat sobre el món del rugby masculí, ens vam trobar a la sortida, on es va consumar la nostra relació amb una última i intensa mirada. Després, l'home finlandès va partir carrer avall entre la tímida claror dels fanals.

Si es produeix el retrobament pensaré que es tracta de l'home de la meva vida i que el destí, pacient amb mi, encara no s'ha cansat de donar-me oportunitats. Tot tornant, novament, cap a casa, vaig pensar que els temps que corren no són propicis per a l'amor (i gairebé per a res), i que les històries fugaces són les úniques que poden funcionar quan els dies passen com si fossin hores i els minuts com segons. Ja queden pocs moments durant els quals som capaços de sentir que el temps s'atura. Continuaré cercant-los...

Inaugurant "Calidoscopi vermell"...

Posar títol al blog ha estat difícil. Indecisió, indecisió, indecisió. Es tracta del primer impacte, la frase inicial amb les lletres més grans però, en el fons, no tindria perquè tenir un gran significat...o sí? Al final he triat començar amb un objecte, un instrument òptic farcit de vidres de colors i miralls que, per art de màgia (m'agrada pensar que és per això), dibuixen figures geomètriques que canvien amb el moviment. Multitud de mirades...

Encara recordo la primera vegada que vaig mirar per aquell petit forat, aleshores era una nena i em va semblar meravellós, incomprensible, fascinant... Però calidoscopi té un significat figurat que encara m'agrada més: "successió de coses vàries i multicolors, d'impressions o de sensacions que canvien ràpidament", i això és el que vull que sigui aquest espai, un lloc on desar pensaments quotidians i vivències diàries, que sovint he intentat reflectir sobre el paper però que, per la meva naturalesa, han acabat perduts en butxaques de jaquetes i pantalons, descuidats en cafeteries, perduts entre muntanyes de documents, o presents en forma de pensaments finalment oblidats, escapats.

Això neix com a pura necessitat de no perdre el que sento -que és l'únic que tinc-, perquè les paraules no se m'escapin i, al mateix temps, com a forma d'exprémer cada sentiment, pensament o emoció, per entendre'm una mica més i vomitar allò que em fa mal.

No sé si algú em llegirà i acabarà pensant que em coneix, com m'ha passat a mi llegint espais de coneguts, trobats fortuïtament o no tan de casualitat... Per si de cas, aviso: molts cops no sóc sincera ni amb mi mateixa, així que no espereu trobar veritats en les meves paraules. La meva sinceritat només serveix per crear il·lusions en un dia gris i monòton, per plasmar un crit que em corroeix per dins, compartir esperances, mancances i no caure en la desesperació dels dies que ens ha tocat viure.

I per què vermell? De sempre ha estat el meu color...