Retorn als orígens

Existeix un fenomen que es produeix un cop l'any i que gran part de la població desconeix. Normalment succeeix a finals de juliol i principis d'agost, quan la calor de la ciutat ja s'ha fet insuportable i, només durant un mes, la gent abandona la seva ocupació habitual. Es tracta d'un moment en trànsit entre les ciutats i les zones rurals, en un espai en moviment, un tren que enllaça la vida rutinària dels barris amb la calor seca dels estius als pobles del sud peninsular. Un llarg viatge de retorn als orígens al ritme que marca la locomotora. Poc a poc, entre dormida i dormida, el paisatge canvia... primer, els polígons d'habitatges de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb els cotxes circulant per les autopistes d'entrada i sortida de la ciutat fent competència al ferrocarril; de cop, el mar tranquil d'estiu amb la sorra plena de banyistes i, més tard, les monstruositats de la costa valenciana. Ara abandonem les platges i ens dirigim a les planures de la Manxa després de quilòmetres de tarongers... interminables camps de blat amb taques de roselles i d'altres de groc gira-sol... Dins del tren ple i després de les primeres baralles per aconseguir un espai on desar les maletes, se succeeixen les converses, normalment amb un to de veu tendent a la cridòria que impedeix descansar a aquells que havien aconseguit aclucar els ulls: passats mitificats d'infàncies als pobles, el record de les persones que hi deixaren i que, anualment, tornen a trobar, les raons per les quals abandonaren el lloc on van néixer, el primer viatge en un tren amb seients de fusta i replet de persones i animals, matalassos enrotllats, la memòria de l'any en què trepitjaren els carrers de la ciutat per primera vegada, la bellesa dels respectius poblets, sempre superior a la reivindicada per l'acompanyant del poble del costat... El ritual es repeteix cada any.

Per fi, baixem del comboi, que continuarà el seu camí entre terres i terres d'oliveres contorsionistes. Ara només ens queden dos autobusos per arribar al nostre destí i poder sentir, de nou, l'olor del romaní, la farigola, la lavanda, la ginesta... l'aire abrasat i l'ombra amable, els dies llargs i calorosos i les nits fresques.

Perdudes de la resta del món, el millor és poder tornar a observar, enmig de la foscor absoluta, aquell cel altament generós en estels fugaços.

Respiro profundament i demano un desig.