Encarna

Té 72 anys i en fa cinc que va aprendre a llegir i escriure en una escola d'adults de Ciudad Badía, juntament amb altres dones amb un passat similar al seu. És igual d'on van venir -Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella...-, el cas és que totes havien estat condemnades a patir misèries i, sobretot, 'ignorància'. Ara, gairebé en la vellesa, intenten recuperar la seva infància robada, el propi temps perdut sempre en benefici dels altres.

L'Encarna va abandonar el seu poble quan encara era una nena, just acabada una guerra en què els seus havien perdut molt...tot. Ara m'explica que la seva mare, l'Amàlia, una altra dona condemnada, va prendre la decisió de venir a Barcelona i que, un cop a la gran ciutat, el seu marit li va ensenyar les rutes bàsiques de subsistència: de la barraca a la feina i de la feina a la barraca. Sovint es perdia, confosa entre la multitud i els sorolls que l'aturdien, intentant desxifrar rètols i cartells amb signes que no comprenia.

L'Encarna no té fills i no s'ha casat mai però, gràcies a ella, els seus germans ho han pogut fer. Sempre pendent dels altres, sempre treballant pels altres...sempre...sempre, tot, pels altres.

L'Encarna té 72 anys i, l'any passat, va guanyar un premi de poesia recordant el seu poble i ara està escrivint, en un quadern escolar i amb lletra lligada, les seves memòries.