M'agradava sentir-la mentre recordava la seva mare, que havia mort quan ella era adolescent. Durant les nits, parlava amb la lluna plena com si fos ella, i sovint s'hi enfadava. Mirant al cel, sentia ràbia, la culpava per haver-la abandonat quan potser més la necessitava. Jo tractava d'escoltar-la sense deixar caure ni una sola llàgrima, fent veure que entenia el seu patiment, buscant respostes a qüestions irresolubles que permetessin entendre allò que no té cap sentit i, així, alleugerir-li el patiment. Sovint millor callar...
Ens passàvem llargues tardes juntes, obrint-nos poc a poc l'una a l'altra, mostrant-nos sense cap impediment amb la sorpresa del descobriment de la multitud de semblances que compartíem... com dues gotes d'aigua. Jo, després, sempre tornava a casa amb un somriure a la boca... era feliç.
El dia que em va assenyalar des de l'altra banda de la Meridiana, aquell fatídic dia en què tot canvià, jo ja em temia el pitjor.
Portava temps explicant-me que s'havia enamorat perdudament d'una persona, però no em volia dir de qui. Jo sempre em preguntava el perquè d'aquesta negativa, no entenia la desconfiança, fins que em va assegurar que la propera vegada, l'última vegada, m'ho diria. I aquell dia, un dia abans que ella marxés a treballar lluny d'aquí, tot va ser molt estrany... els nervis feien que ella no fos la mateixa persona, i potser jo tampoc, la tensió va acompanyar-nos tota la tarda trencant la monotonia de les trobades còmodes. Al final, quan ja ens dèiem fins aviat i ens foníem en una llarga abraçada, em va dir que em comunicaria la resposta des de l'altra banda del carrer. Vaig restar immòbil mentre la distància marcada pel pas de vianants ens separava cada cop més. Entre els cotxes, que ja feien cas a la llum verda, vaig veure la seva mà alçant-se i el seu dit que m'assenyalava.
No hay comentarios:
Publicar un comentario