Història d'amor (I) (amor fugaç)

Com cada dijous a la nit, tornava a casa en l'últim metro després de gaudir d'unes canyes en bona companyia (algun dia us parlaré dels meus dijous a la nit...). Anava concentrada en la lectura d'un llibre que acabava de comprar, convençuda cada cop més que havia estat un error adquirir-lo. En aixecar el cap per veure si ja em tocava baixar, em vaig topar amb la seva mirada blau fosc que, darrera d'unes ulleres, se centrava en mi i fins i tot m'intimidava. Però jo tampoc podia desviar els meus ulls d'aquell home que deuria tenir més d'una trentena d'anys i que vestia un abric llarg de color gris, gairebé negre. Deu ser, com a mínim, nòrdic, vaig pensar observant els seus cabells curts d'un ros apagat i la seva pell blanca, i es troba a Barcelona com a membre organitzador d'un congrés científic o tecnològic, tal i com demostrava la seva acreditació pendulant al ritme de les corves que prenia el vagó. De sobte, el moment màgic s'esvaïa per la senyal acústica que indicava que les portes ja es tancaven a la meva estació, així que vaig haver de córrer per sortir intacta del tren i no formar part d'aquella típica imatge vergonyosa -que tothom ha protagonitzat alguna vegada- en què les dues portes atrapen la presa que intenta, sense èxit, pujar o baixar del comboi. Vaig prosseguir el meu camí de tornada a casa, preguntant-me si existia l'amor a primera vista (sempre he cregut que era impossible) i pensant que, encara que la resposta fos afirmativa, ja era massa tard...

Dissabte m'havia compromès amb uns amics per anar a veure un documental d'un equip de rugby finlandès, sobre el qual jo no tenia cap mena d'interès però que em causava una certa curiositat. Quan érem a la cua per accedir a la sala, em vaig girar per observar tota la gent que s'havia anat afegint a l'espera i, d'entre tothom, vaig tornar a quedar-me enganxada a aquells mateixos ulls blau fosc del metro. Aquestes coincidències han de tenir algun tipus de significat i, recordant un dels maleïts llibres del Paulo Coelho, em vaig dir: això és una senyal. Un cop finalitzada la projecció i després d'un apassionant debat sobre el món del rugby masculí, ens vam trobar a la sortida, on es va consumar la nostra relació amb una última i intensa mirada. Després, l'home finlandès va partir carrer avall entre la tímida claror dels fanals.

Si es produeix el retrobament pensaré que es tracta de l'home de la meva vida i que el destí, pacient amb mi, encara no s'ha cansat de donar-me oportunitats. Tot tornant, novament, cap a casa, vaig pensar que els temps que corren no són propicis per a l'amor (i gairebé per a res), i que les històries fugaces són les úniques que poden funcionar quan els dies passen com si fossin hores i els minuts com segons. Ja queden pocs moments durant els quals som capaços de sentir que el temps s'atura. Continuaré cercant-los...