M'adormo mirant una fotografia en blanc i negre que tinc al costat de la capçalera del llit. Set milicianes fusell en mà, aturades expressament per ser immortalitzades per una càmera el 1936.
Abans de tancar els ulls fins al dia següent, normalment dedico una estona a pensar de manera calmada i, sovint, m'adormo entre reflexions, desitjos, esperances, inquietuds...uns instants per pensar-me...
Aquest cop, mirant la fotografia, penso en l'espoli que patim, en una història que ens ha estat sistemàticament negada en pro d'una versió on totes acabem sent culpables, on vencedors i vençudes comparteixen responsabilitats i acaben sent el mateix. Fins a quin punt hem interioritzat aquesta culpa, penso...
Les lluites passades mai poden servir de referent, ens són esborrades... no fos que aprenguéssim alguna cosa, no fos que trobéssim eines per entendre d'on venim, no fos que poguéssim cercar en aquest 'abans' alternatives a un present desconcertant on, sovint, ens sentim perdudes i derrotades, no fos que comprenguéssim que sempre ha existit un 'nosaltres' que, a través del temps, ha mostrat la seva rebel·lia de maneres diferents, de vegades tan subtils que gairebé no es poden veure ni sentir.
Només fent nostre aquest 'nosaltres' sabrem que no estem soles i que mai ho hem estat... i, aleshores, els enemics a batre esdevenen molt més clars...
Massa anys amb la sensació de pèrdues permanents ens enganyen i ens donen una visió d'estar construint sobre terra erma, en un desert de persones aïllades que caven soles la seva pròpia tomba.
Que no ens prenguin el gust de pensar que podem guanyar i que, poc a poc, continuem teixint... teixim usant els retalls de les milicianes, traient la pols als pedaços de les lluites veïnals de no fa tant, declarant-nos hereves de multitud de resistències possibles... seguim teixint i teixint perquè no som òrfenes, perquè podem tenir referents que ens sonriguin els dies i ens permetin, en algun moment, il·luminar sortides al nostre drama permanent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario