Serà que funciona...

Ara puc somriure una estona, potser una estona llarga...

La Paqui ha vingut a l'assemblea de barri amb el seu fill, i ella no parava d'anotar en un paper estripat, desordenada, acostant la vista al màxim perquè no pot ni comprar-se unes ulleres. I diu que vindrà a la castanyada, i al taller de violència masclista, i a la ruta històrica, i...

El dia que va venir a la xarxa de suport mutu era una altra persona. Una persona que, a força de pals, havien aconseguit que callés tant de temps que ara no sabia ni parlar. I plorava d'impotència, ja no de ràbia, i se sentia tan sola que no era. No era.

Aquell dia no sé descriure com em vaig sentir, i em pregunto si tinc dret, si puc, si haig, perquè no ho sé... Jo plorava per dins mentre l'escoltava i tractava d'aparentar fortalesa mentre una llàgrima em rajava per la galta i l'odi creixia i creixia i creixia i creixia i creixia...

Mirava les meves companyes buscant còmplices, aliades que em fessin suportable la barbàrie explicada en primera persona. Misèria comuna. I, al mateix temps, la culpabilitat de ser tan feble, la por de no estar a l'alçada, el "ja saps que les coses són així, ara de què et sorprens", l'"això passa cada dia i ara va i no pots ni suportar-ho"...

Ara puc somriure una estona, potser una estona llarga...perquè he entès que això funciona, que el que necessitem és donar-nos afecte i aprendre a escoltar més que a dir. Perquè ara ella ja parla encara que, com nosaltres, no sap cap a on va. Perquè ara ella -nosaltres, jo- ja torna a ser. Ara és.

I el seu fill m'ha dit "senyora", però no passa res...