La distància necessària

La intuició de conèixer algú que gairebé no sé qui és. M'agrada sentir-ho, tot i que potser m'equivoqui. Perquè poques vegades ens comprenem en les paraules perquè, sovint, els significats no ens són comuns. I ens confonem, elaborem imatges de qui tenim al davant, l'interpretem a la nostra manera. Miratges...

I quan no hi ets t'invento, ho faig amb tothom. I et reconec des de fa temps. Tot i que gairebé no sé qui ets.   

El temps -aquest enemic del que sovint no disposo- acostuma a posar les coses al seu lloc, que no al meu. Però jo no sé si vull esperar aquest transcórrer d'hores incertes, de dies que se succeeixen repetint-se. Perquè en qualsevol moment se m'escaparà i allò que vull callar brollarà inesperadament, sense control i segurament sense paraules, amb un gest despistat. I la contenció no haurà servit de res. Potser millor així... 

I avui, dissabte que sembla diumenge, puc veure les coses d'una altra manera, no sé ben bé com ho he aconseguit ni si és veritat que ho hagi fet, potser ha estat aquest dia que s'ha despertat lluminós enganyant els meus sentits.

I em sembla que començo a sentir la calma necessària, i em recomposo usant aquells pedaços de mi que val la pena recuperar, els que em fan mal els abandonaré pels racons esperant que es cobreixin de borrissols. 

I, així, tornaré als meus textos, als meus pinzells descuidats, a les meves caixes de colors i vernissos. Per saber-me de nou. Recuperaré les meves agulles maldestres i les meves teles de flors petites. Els botons de mil maneres. Per mi, no per ningú altre. I les converses amb les companyes de pis, la meva familia petita que no deixa que alci gaire el vol per por a veure'm caure de nou, com tantes vegades abans. 

Simplement he de deixar d'il·lusionar-me, deixar d'esperar res. Simplement. I només dir-ho ja sé que em menteixo, que no podrà ser. Perquè no puc desesperar, perquè estic feta de somnis i no vull fer desaparèixer les ganes i el desig. Jo sóc així, de somriure davant la boira espessa. Solament he de tornar-ho a saber. 

Només intentaré que el dramatisme desmesurat desaparegui. Per prendre'm les coses amb la paciència de les agulles del rellotge, acostumant-me a un temps que odio però que, ara mateix, em mostra el ritme de la distància obligatòria. 

Tinc por però no sóc covarda, només necessito donar-me l'espai per tornar a mi. 

I, després, ja veurem...