Pell de dofí

Té la pell de dofí. I a mi m'agrada aprofitar quan ho diu per passar la meva mà pel seu braç i comprovar-ho, i després abraçar-la fort. Sempre faig el mateix, com demostrant que, encara que jo gairebé no hi sigui mai, m'és important sentir-la. I ensumar la seva olor de crema hidratant, que em transporta a la infància. Ella riu perquè li faig pessigolles.

Després del dinar dels dissabtes acostumem a parlar una estona. L'altre dia li vaig dir que l'ensenyaria a cosir a màquina, encara que jo gairebé no en sé. I li posaríem una funda al sofà. També m'explica els llibres que llegeix i que jo mai obriria. I com es treballa per dins, es pensa per dins, contínuament, callada, observant, escoltant amb la seva paciència infinita.

Em sembla que no sap com d'importants són per a mi aquests moments, jo no li dic. Com quan li explico que no em trobo massa bé i em fa estirar en un llit i em traspassa la seva energia a través de les mans més càlides. I, tot i que no sé si funciona, en realitat el que em fa falta és sentir que em cuida, com quan em bressolava de petita.

I jo, que sempre marxo ràpid, m'assemblo més a ella del que penso.

I més del que ella creu.