Claus

Tarda llarga i avorrida. No ha entrat ningú a la botiga i dubto que algú s'atreveixi després de dies de compres desenfrenades.

Només vull abaixar les persianes... 

Estic però no hi sóc...

I com les petites coses ens tornen la vida. Bé, les petites coses sumades a altes dosis d'imaginació, que a mi me'n sobra... 

I intento aturar aquesta escalada de pensaments perquè començo a intuir que la realitat no serà ben bé com l'estic veient ara mateix. Com voldria que fos. 

I és més que provable que m'estampi.

Però continuo llegint entre línies, amb un somriure i sentint que, per una vegada, potser la sort està de la meva banda. Jo, que sempre he pensat que no existeix, que la construïm nosaltres mateixes...

I segueixo amb un nus estrany que hauré de desfer pronunciant les paraules precises, que s'han quedat encallades. Que tenen por de sortir però que, quan les alliberi, em deixaran tocar de peus a terra. 

Només quan siguin dites en veu alta...